La muntanya de sorra blanca

Al meu poble hi ha una muntanya que de lluny sembla blanca. No té la forma de les altres muntanyes. D'un costat puja una mica, llavors fa una plana bastant ampla i, de l'altre costat, torna a baixar. I, segons com li arriba el sol, brilla. A mida que t'hi vas acostant, vas veient que no només és blanca. També és una mica grisa i marró claret i una mica del color de les ales de les vespes. També diuen que, si hi camines sense sabates, els peus se't tornen durs i ja no les necessites mai més.

Cada any es fa més gran. Algú que hagi viscut prou deu recordar quan era tan sols un turonet i, si hi ha algú que encara hagi viscut més, deu haver vist com era el paisatge abans de la muntanya blanca. De vegades intento imaginar-me'l. Quan vaig a passejar a l'era, se m'ocorre que algun dia algú que tingués molta molta gana podria anar a la muntanya blanca i tindria una idea. Aquest algú agafaria un grapat de sorra blanca, se la duria a la boca i descobriria que és dolça i amarga alhora. Llavors, la ficarien en potets petits de vidre, amb una etiqueta blava i una tapa negra, i els vendrien a dos cinquanta-cinc. Potser a dos noranta-cinc. Vindrien camions a tota hora i se n'endurien caixes plenes. Alguns anirien a l'estranger i els altres la repartirien per tot el país. I quan anéssim de vacances a la platja, al segon dia aniríem al supermercat a comprar gelats i veuríem la gent que viu a la platja i la gent que hi va de vacances, com nosaltres, que comprarien potets de vidre amb l'etiqueta blava. A la nit, aniríem a sopar al restaurant on fan aquells musclos a la marinera que són tan bons i a sobre de cada taula hi hauria un potet de vidre amb la tapa negra.

Quan m'assec al mig de l'era, entre les ones de blat, se m'ocorre que algun dia algú podria anar a la muntanya blanca un dia de molta molta calor i veure com alguns grans de sorra blanca sembla que es desfacin i aquest algú tindria una idea. Agafaria un grapat de sorra blanca i la duria a un laboratori. Es posaria unes ulleres transparents, un parell de guants i una bata, i escalfaria la sorra blanca amb un aparell especial. Llavors l'agafaria amb un estri allargat i la ficaria en un recipient amb gel sec i la refredaria de cop. Aquest algú s'adonaria que la sorra blanca és un material perfecte per fer estructures molt resistents. Llavors, en farien plaques de gruixos diferents i les vendrien a partir de vint-i-nou amb setanta-cinc. Potser de vint-i-nou amb noranta-cinc. Vindrien camions a tota hora i se n'endurien palets plens. Els repartiren per tota la regió. I quan anéssim a casa d'algú a celebrar que han acabat les reformes de la cuina, entraríem a ajudar a parar taula i ens dirien que el taulell està fet amb la sorra blanca. Un altre dia, aniríem a la piscina de casa d'un altre amic i quan ens dutxéssim, abans de tirar-nos-hi de bomba, ens dirien que el terra de la dutxa el van fer amb la sorra blanca.

Quan torno a casa després de passejar per l'era, se m'ocorre que algun dia algú que estigués molt molt avorrit podria anar a la muntanya blanca i excavar en la sorra blanca. Aquest algú tindria una idea i descobriria que, si es comprimeix molt, la sorra blanca crea formes precioses i irrompibles. Llavors, farien un taller al peu de la muntanya i contractarien dues o tres persones més i una d'elles hi duria la sorra a carretades, l'altra faria anar una premsa amb un motlle i faria gots, l'altra faria anar unes altres premses més petites i faria decoracions de tota mena i l'altra vendria les peces i agafaria encàrrecs per telèfon. I quan a casa es trenqués un got, algú diria que en comptes d'anar a una gran superfície a buscar-ne un joc de sis, seria millor anar al taller de la muntanya de sorra blanca i agafar-ne només tres pel mateix preu. I a l'hivern aniríem a visitar un poblet que encara no hem visitat mai i entraríem a una església molt antiga i ens explicarien que les decoracions blanques de la façana que la fan única les van afegir durant l'última restauració i estan fetes de la sorra blanca.

Quan se m'ocorren aquestes i altres coses que podrien passar si algú descobrís que la sorra blanca serveix per a alguna cosa, desitjo que vinguessin camions i se l'enduguessin tota. Pot a pot, caixa a caixa, palet a palet, contenidor a contenidor... o, si calgués, granet a granet. Llavors, diria: "Al meu poble hi havia una muntanya que de lluny semblava blanca. Es deia que, a aquells que hi caminaven sense sabates, els peus se'ls tornaven durs i ja no necessitaven sabates mai més. Un dia, va venir una garsa i se'n va endur un dels granets més brillants. Després, en va venir una altra i va fer el mateix. Després, una altra. I una altra. I una altra... I per això avui, al meu poble, només hi ha muntanyes verdes... i algunes persones van descalces".